Beniopa, segle XXI

Ja ho deia mon pare, que a no molt tardar acabaríem anant tots en aeroplà individual.
No m’ha sorprès ni la moderna fredor dels vagons, ni les espectaculars estacions,
posat com estic a usar el metro a València o a altres gran ciutats. Les meues cabòries
anaven en un altre sentit: ¿com és possible que una mateixa persona haja conegut la Beniopa
rural i el seu terme, separats de Gandia, i també la conurbació de la Gandia de hui, on el metro
és un instrument més de comunicació? Resulta sorprenent que una població que durant mil anys
ha presentat una evolució mínima, en només quaranta anys ha suportat un creixement desbaratat.
En poc més d’una generació molts indrets són absolutament irrecognoscibles. Però no sols això,
el territori era les persones i aquestes el coneixien tot, pam a pam; el podien recórrer a peu ben
rebé i li treien tot el suc per poder viure.

Pegant-li voltes estava quan una veu ha anunciat la parada: La Banyosa. He pujat a la superfície
i he passejat per la plaça del Taburio, el carrer Nou, Muntanya i Banyosa fins el motor de rec,
desdibuixat per la barrera imponent de la circunval·lació a la ciutat. No he pogut resistir-me a
seure a un banc del jardí on abans estava el cementeri del poble –un pannell ceràmic ho recordava.
Records i més records rodejat d’un fum de cases noves, totes iguals junt a la solana de la
muntanya. M’he acostat a les velles naus de la Quadra del carrer Nou, edifici singular encara
testimoni de la revolució del 36 i de la cooperativa de la CNT. Abans de tornar a la parada he
pegat una darrera ullada al carrer Muntanya, i per un moment l’he recordat ple de gent a l’ombra
de les parres de les cases, amb Paco Maria rodejat de xiquets jugant a l’entrada de l’escalinata
del carrer de la Banyosa. He pujat de nou al metro fins la següent parada: Cases Noves. Mentre
el tren circulava pensava en la fantasiosa realitat de la tècnica que no li posa impediments a
foradar muntanyes, a travessar barrancs per baix o barris sencers si cal, però així és com la
Banyosa ha deixat d’estar aïllada i tancada físicament.

L’exida a la superfície aquesta vegada ha estat a la plaça de l’Escorxador i el passeig l’he fet
pel carrer Montdúver, Poeta Francesc Miret, avinguda de Beniopa i Sant Pere. M’ha entrat gana
i m’he quedat a esmorzar amb uns amics a un dels bars de l’avinguda. En aquest barri definit
per l’eix de l’antiga carretera de Gandia, l’Escorxador i Llavador públics de la ciutat els canvis
han estat notables. Dels antics edificis municipals ha restat la plaça i un raquític motor bomba
d’aigua com a testimoni. Queden algunes cases de llauradors, amb poc de futur, doncs van
convertint-se, a poc a poc, en finques de pisos; també algunes de les que foren cases noves
del govern, però del que no resta cap evidència, és de la sèquia de la Pelleria o de l’Assut de
Palma, que dividia els dos termes municipals –a una vora del carrer Montdúver i 1r de Maig-,
així mateix passa amb el molí o amb els florers i les seues casetes, com aquella amb emparrat
i aire modernista de Conxeta. El col·legi Montdúver i la guarderia de Santa Anna s’ho menjaren
tot.

Observe l’enorme transformació del barranc, encaixonat i formigonat al seu llit per tal de facilitar
l’eixida de les aigües i evitar desastres com el de 1987; i ponts nous com el penjant de Beniopa
i el de Santa Anna. Veig el col·legi Joan Martorell on encara el recorde plantat de cacaus i després
convertit en un enorme i ben aprofitat camp de futbol per als xicons de Beniopa. M’he acostat
al parc de L’Alqueria Nova, on m’agrada passejar, i no he pogut oblidar l’enorme horta del poble
i la seua xarxa de sendes i camins, i motors com el de Xispis, que venia a estar on hui trobem
la porta principal del parc. Qui podia aventurar fa quaranta anys que tota l’horta de Beniopa
acabaria convertida en cases i solars, i en canvi així ha estat. He tornat a la parada i engolit per
la immediatesa del nou transport he arribat a Passeig Llarguer.

Puge l’escala mecànica i apareixc al mig del passeig prop del carrer Llarguer. Diuen que és la
Gandia més moderna, i a mi també m’ho sembla. Aquest barri s’ha menjat la resta de l’horta
que quedava de l’antic terme municipal de Beniopa. Ací la volta és més gran: parc del País
Valencià, a l’extrem del qual s’ajuntaven els tres termes veïns (Benipeixcar, Benirredrà i Beniopa),
he recordat el desaparegut xalet de La Pilarica, on en guerra s’instal·laren les escoles del poble,
o el camp de futbol Monduber del Gandia CF, o el cine d’estiu Terraza Alameda. També he passat
pel que va ser ambulatori primer, i hospital comarcal després, i ara és un centre d’especialitats
i hospital de crònics. Davant del mateix i baix de la calçada del passeig hi ha un gran aparcament
soterrani de cotxes. Observe el passeig de les Germanies, la via més important de la ciutat, la
saleta d’estar de Gandia, que va del riu Serpis fins la nova plaça de les Fonts, a la nova urbanització
en direcció a Marxuquera. Del quilòmetre i mig de passeig, meitat i meitat està en terme de
Gandia i de Beniopa. Qui ha conegut com jo, les partides d’horta de Llarguer, Quintano, Palmers
i l’Ambelló, hui totalment urbanitzades, sap de la gegantesca transformació de la ciutat. En arribar
a la plaça dels Llauradors junt a la carretera de Barx, no puc més que reconèixer un barri
tradicional de Beniopa a l’altra part del barranc, engolit per les grans construccions que l’envolten.

Així i tot, la font de la plaça m’ha evocat un altra antiga, situada prop, a l’eixida del camí Soliano,
on camí de Marxuquera, o de tornada, tots els llauradors paraven els seus animals per tal de
refrescar-se i beure. He visitat el nou Centre Cívic i Musical de Beniopa on la Banda de Música
té la seua seu. Ja en el barranc he quedat bocabadat de tant de formigó i de ferro blanc, acabat
de posar, de les obres del nou pont del Dipòsit de les Aigües Potables, de la nova passarel·la i
de la nova canalització del temut barranc de les Coves. Lamente que la geografia i l’urbanisme
hagen condemnat o marginat el vell casalot del Dipòsit, però a això li diuen progrés. Cansat
de tan gran volta, he decidit quedar-me a dinar a un dels bons restaurants que hi ha en aquesta
zona, i així m’he reconciliat amb el cos. Ben dinat he tornat a la parada decidit a acabar aquesta
volta territorial.

He acabat aquest itinerari metropolità parant a Beniopa Centre, que és on visc i on més xafe.
Així he pujat l’escala que dona al carrer de l’Aigüera davant mateix de la Residència Juvenil.
Vaig directe a la muntanyeta del Calvari. Des d’allí dispose d’una vista magnífica del poble: la
Beniopa de sempre. Molt s’ha modernitzat, però la seua estructura urbana i la seua gent la
mantenen com un indret especial i genuí de la ciutat. El poble és fonamentalment allò que
s’anomena la volta de la processó: dos llargs carrers de l’est fins a l’oest, amb dues places
grans i unes quantes de més menudes. La plaça Major és això, la principal i la més concorreguda
i la del Campanar és la de l’església parroquial. Tot el conjunt queda acordonat pel carrer del
Barranc i pels carrers Nou i Barraques. Allò més significatiu és l’aïllament que produeix el barranc
que només es trenca pels dos ponts i la passarel·la, i ara, per suposat, pel nou Metro.

La part més antiga, plena de carreronets i placetes, és d’origen musulmà i la trobem al voltant dels
carrers Magdalena i de la plaça de la Presó. Els dos edificis públics més importants, a banda
de la Residència, foren seu de l’Ajuntament, hui són el Centre Social Mestre Michavila i la
Biblioteca Pública. Des d’aquest espai privilegiat de la muntanya dispose de dues vistes totalment
antagòniques: per un costat i quasi com si es tractara d’una postal vella contemple la silueta
de l’església i del seu campanar, els xipresos i casetes de l’antic Calvari, i per altra banda i
dominant-ho tot, la gran muralla de les grans construccions de la ciutat que envolten Beniopa.
També divise el parc nou del Calvari, ple d’arbres i paellers, el barranc de l’Aigüera, així com
la zona esportiva amb la piscina, el frontó o les pistes poliesportives. Contemplar la muntanya
i recordar la infinitat d’estius, de dies, d’hores, disfrutats en aquesta muntanya per tots els
xiquets del poble, ha estat tot d’una. La pedrera del camí de Baix Santa Anna on ens arcàvem
amb els de Natzaret, o el Racó de Forques on jugàvem enmig de les oliveres, l’esgoladora on
tants pantalons férem a banderes, els castells de pedra on tantes guerres encetàrem –tant foren
d’indis com de moros-, la cova de Set Pisos o l’Avenc on temptàvem els riscos desconeguts...
Estic en les meues cabòries i un grupet de veïns i veïnes majors em saluden i encetem la
conversa. Ells com jo aprofiten el darrer sol del capvespre a la muntanyeta per a la conversa
amable i el passeig. Es parle de la meua incursió al metro, un d’ells que diu haver-ho conegut
tot, sorneguerament, diu: -Xa! Ens faran creure que un burro vola!