De la Tasa al Maga

Se’l coneix popularment com la TASA, nom que rep de l’empresa que el va promoure i ocupar com a gasolinera i d’altres serveis de l’automòbil durant molts anys. La seua ubicació era estratègica en la Gandia de finals dels anys quaranta del segle passat, quan el transport terrestre li guanyava cada vegada més terreny al ferrocarril, i la carretera de València a Alacant creuava Gandia.

L’edifici de la TASA, en les dues direccions, va ser pas obligatori durant més de sis dècades
per als automòbils i per als molts camions que feien la ruta costanera del país. En construirse
la ronda de circumvalació a finals dels 90, aquest circuit va esdevenir ronda interior de la
ciutat i l’antiga carretera va dignificar la seua funció secular per a transformar-se en una Avinguda
amb voreres amples i arbres.

Des de fa uns anys, la TASA ja no és una gasolinera. La part frontal dels baixos, on estava
ubicat aquest servei, du tancada o en obres de reforma una pila d’anys i és una incògnita per
a la majoria de gandians quin serà el seu futur ús. Però l’aspecte d’aquest interessant edifici
està igual com el recorden la immensitat de conductors que se l’han topat a l’entrada de Gandia
des del riu. Per a ells i per a molts altres, és la cara de la ciutat, la que et rep amb un toc de
distinció. Afortunadament, la TASA podrà seguir erigint la seua planta imponent de vaixell varat,
gràcies a un acord municipal recent que l’ha protegit i ha evitat que puga ser enderrocat,
qualsevol matinada, amb premeditació i traïdoria legals.

Des de la TASA podem entrar cap al centre de la ciutat per la plaça de Maria Enríquez, que
no és ben bé una plaça, sinó més aviat un carrer que va eixamplant-se per les dues voreres i
va adquirint forma de triangle. Aquest indret acull, des de fa molts anys, un forn de pa, una
barberia i dos bars, comerços tradicionals que poc o gens han variat el seu aspecte tradicional.
Darrerament aquesta oferta comercial s’ha incrementat amb dos locals nous, una immobiliaria
i una pizzeria que, al contrari del que puga semblar, no han trencat l’harmonia de la plaça ni
el seu ritme vital. Altres botigues han hagut de tancar les portes per raons de força major, com
és el cas de Vila, negoci lligat inicialment a la pell, especialitzat en guarniment de cavalleries i
posteriorment transformat en confecció de toldos. Aquesta botiga, que ocupava la cantonada
de la plaça amb l’antic carrer González, va passar, com era costum, de pares a fills. El Sr. Vila
va ensenyar l’ofici als seus fill Pep i Toni, els quals van regentar el negoci fins que la salut ho
va permetre. Encara recorde l’olor de pell d’aquell local i la xarrada, sempre amable, dels
propietaris, amb qui no tenia la sort de compartir una passió desmesurada per la tauromàquia,
cosa que em recriminaven sovint. Al seu costat, el forn de Santi no té cap cartell a la façana.

No li cal. Moltíssims paladars de Gandia i més d’un visitant coneixen els seus -amb raó- famosos
panous. Si hi passeu els dies de Pasqua, veureu les llargues cues de personal que espera poder
fer-se amb una mona o un panou,destinat a acabar mullat en el tradicional xocolate festiu.
A l’altra banda de la plaça hi ha la barberia d’Estruch, un dels pocs establiments del ram que
encara conserva les butaques, l’aroma i la decoració de les barberies de “tota la vida”, a pesar
d’haver-se adaptat als nous temps amb el nom de peluqueria de caballeros i haver adoptat noves
tècniques en el tractament del cabell. Aquest aggiornamento s’accelera amb la incorporació al
negoci de la segona generació. La clientela històrica, gent de mitjana edat amb gustos
convencionals, comparteix local amb joves d’estils més actuals i agosarats. A les parets del
reduït establiment, pengen, atapeïdes, infinitat de fotografies de la Gandia antiga, que el seu
propietari ha anat col.lecionant durant anys i que és tema habitual de conversa amb els clients.
Una placa, al costat de la barberia, recorda que allí dins està (o estava) la muralla que en el
segle XIII, envoltava Gandia i la tancava per protegir-la dels mals exteriors.

Aquesta plaça deu el seu nom a la duquessa de Gandia Maria Enríquez, muller de Joan de Borja
i, posteriorment, abadessa del convent de Santa Clara, edifici del segle XV que la presideix.
Antigament, la plaça formava part del convent i el seu jardí davanter s’extenia fins a la meitat
de l’actual carrer Sant Bernat. Estava tancat per la muralla i les seus corresponents torrasses,
la més important de les quals, la torre del Baluard, podem situar-la, aproximadament, en la
cruïlla amb l’Avinguda d’Alacant. Actualment, aquest centre religiós té dues parts ben diferenciades, l’esgésia i el convent de clausura. En l’altar major de l’església podem trobar una de les pintures més importants de la ciutat: Una taula del pintor italià Paolo da San Leocadio, encàrrec de la duquessa de Gandia, igual que el tristament desaparegut retaule de la Col.legiata. De les
dependències privades de les monges clarisses només sé allò que m’han contat els pocs
privilegiats que poden entrar-hi. Un d’ells, l’historiador d’art Vicent Pellicer, ha pogut recentment
inventariar les extraordinàries obres d’art del convent, algunes de les quals s’han exposat a la
Casa de Cultura després d’una rigorosa restauració. El projecte de convertir alguna sala del
convent en museu permanent d’aquestes obres és una idea força atractiva sobre la que caldria
no deixar de treballar. La col·lecció artística mereix estar a la vista dels ciutadans i també, cal
no oblidar-ho, dels turistes i visitants. Aquest altre turisme, cultural, complementari de l’habitual
de sol i platja, haurà de ser un dels objectius a curt termini tant de l’administració com dels
sectors implicats. Gandia té un patrimoni privilegiat, gràcies entre d’altres, a la nissaga borgiana,
que cal aprofitar com a valor estratègic “per a situar-nos en el mapa” –com es diu en termes
de màrqueting turístic-.

Un altre d’aquests edificis emblemàtics del segle d’or valencià és l’antic hospital, que trobem
en el carrer del seu nom, a esquenes de les Clarisses i, des de fa huit anys, convertit en Museu
Arqueològic de Gandia (MAGA), després de vora vint anys d’acurada i modèlica restauració. La
col.lecció que presenta prové, majoritàriament, de la cova del Parpalló, una concavitat als peus
del Mondúver, que les investigacions de l’historiador Lluís Pericot van convertir en un dels
referents mundials del neolític. El MAGA, en aquests moments l’únic museu de Gandia, ofereix
una gran quantitat d’activitats dinamitzadores al voltant de l’arqueologia, dirigides als grups de
visitants, majoritàriament escolars, per tal de complementar la visita. Però, amb tot, el més
important del MAGA, com de tots els museus, és allò que no es veu: la tasca investigadora,
catalogadora, restauradora, les excavacions, treballs que duen a cap un bon equip de professionals
dirigits per Joan Cardona, arqueòleg municipal.

“Cal conéixer el passat per a poder encarar el futur” és una màxima que, de tan repetida, ja
s’ha convertit en un tòpic. Des del primer Ajuntament democràtic fins ara s’ha treballat en
aquesta direcció. De vegades amb més celeritat, d’altres més lentament; alguns anys amb diners
i recolzament d’altres administracions; uns altres, amb pocs recursos; amb polítics més entusiastes
o amb polítics menys emprenedors; Amb més sintonia amb la societat civil o amb menys
comprensió, però no s’ha deixat de treballar per recuperar els vestigis -no només materials sinó
també intangibles- d’un passat que fou esplendorós i que, si el coneixem, ens en sentim orgullosos
i sabem posar-lo en valor, estarem millor preparats per a encarar el futur.