|
|
Rosario va nàixer el dia de la Candelera
de 1913, en un temps en què la vida encara
deixava marques indelebles en la pell. Als
nou anys va abandonar els jocs infantils i va
començar a “servir”. Somiava cada dia que
son pare tornava de Cuba, que havia fet
fortuna i que ella podia tornar al col•legi.
Cada diumenge acudia a la parròquia i no li
costava treure's la son perquè intuïa que
saber les quatre lletres que allí li ensenyaven
podia ser important per al futur. El pare va
tornar, igual de miserable que havia partit i
amb l'estigma de fracàs escrit al front, però
ella va seguir servint sense perdre
l'esperança. Rosario creia que tenia un futur:
llavava i cantava “La Bella Lola”, fregava al
compàs de “Francisco Alegre”, cuinava
taral•larejant “el Reliquiari” i reia, sempre reia.
D'eixa rialla cantadora es va enamorar
Facundo. Es van casar de seguida, ella tenia
18 anys. I encara li quedaven cinc de felicitat.
Però arribà la guerra i es va trobar amb
un marit republicà i un germà allistat quasi
a la força en la “quinta del biberó”. Van arribar
les nits en vetla abraçada a la seua xicoteta
Charo, la por desbocada i la canya entre les
dents al pas de la "pava", les visites a la
improvisada presó de les Escoles Píes -en
la que dia sí, dia també, les dones feien cua
amb l'esperança de contactar amb els seus,
per a descobrir amb una barreja de fàstic,
ràbia i impotència que els únic salconduit
eren un cabàs ple d'aliments -que,
naturalment, mai arribava als presos- o algun
altre tipus d'intercanvi encara més
inconfessable. Van arribar també les reunions
clandestines a casa del tio Ramón per a
escoltar les notícies en Ràdio Pirinenca i, a
la fi, la desesperació revestida d'inconsciència
que la va fer viatjar dies i nits fins a arribar al
front i aconseguir que el seu marit poguera
abraçar-les a la seua filla i a ella.
Després, sobre Rosario es va abatre la
pau, eixa pau de fam i "extraperlo", de
delacions i venjançes, d'uniformes i sotanes,
eixa pau de morts, d'hòmens amagats al
rebost, de dones de dol i vel. En el 40 va
nàixer la seua segona filla i en el 45 un xiquet.
I encara que llavors no sabia resar i en sa
casa només es parlava “la llengua del tio
Canya” es va adaptar als temps buscant ara
un futur “millor” per als seus fills: les xiquetes
a les Carmelites –encara que fóra per la porta
dels pobres- i el xiquet a les Escoles Píes.
Els fills van patir la contradicció de “aguantar
castics i renyes... per no saber expressar-se
en llengua de forasters” i, més encara, de
saber als seus pares permanentment “en
pecat mortal” segons els seus mestres. Algun
va intentar redimir-los del foc etern amb les
sòrdides pràctiques a què invitaven els nous
forjadors de la pàtria: oració i penitència,
clavant-se els cilicis tant en la pell com en
l'ànima. El nacional catolicisme ho va cobrir
tot amb una capa monolítica, espessa, gris,
asfixiant i tensa.
Van passar els anys i la necessitat de
sobreviure va mutilar la memòria. En el carrer,
de nou a l'estiu, revetles, processons de
fanals, rialles i olor de gesmil.
En sa casa, Eugenia, la ben nascuda, la
primera néta als seus 47 anys. Encara li
quedava mitja vida per viure i Rosario seguia
apostant pel futur. El 19 d'agost de 1960
acaba de forjar-se com a dona de ferro:
coneix el dolor absolut, la soledat més fera...
es cobrix amb un mantell negre i deprén a
resar en castellà per Facundo: “Virgen del
monte Carmelo en vos confío y espero...”.
Convertix sa casa en pensió, lloga el garaig
i amb fèrria determinació ix avant. La seua
viudetat la convertix per a tots en la Sra.
Rosario, una dona valenta a qui ningú ha vist
plorar.
Però Rosario va ser també una dona de
sucre. Va poblar la meua infància de bunyols,
pastissets de moniato, rotllets, llesques amb
ou i coques amb llet condensada. Em va
ensenyar a jugar al burro, a fer punt de calça,
a gaudir de flors i plantes i a més a més em
va transmetre, entre besos i abraços, el gran
descobriment de la seua vida: el poder de
la dona.
|