El metro

L’estació “Parador” està tot just baix l’antic parador de les tartanes, que després ho va ser de
la Marina en aquella versió primitiva d’autobusos que semblaven panderoles blaves. Al mateix
costat de la farmàcia Peña. Aquesta línia del Metro de Gandia em deixarà davant de ma casa, al carrer Major –si bé es pensa, aquest Metro és un pur desbarat. Si no fora que em fan tant
de mal les cames...–. Creuarem per baix terra l’antic carrer de Canalejas, que en la postguerra
anomenaven dels Màrtirs i ara, avinguda d’Alacant –potser ja han canonitzat a tots els Màrtirs,
ha, ha, ha!–. Entrarem , sempre per baix terra, a Alcalà de Olmo i Sant Pasqual, passant entre
el que era la ferreteria La Barcelonesa, on ara hi ha un banc, i el bar As de Oros, que ja fa
molt que no hi és –hi venien de tot arreu a tastar les tapes i els mariscs exquisits de Pepet el
tort–. Peralta va comprar la cantonada per a fer la gran botiga. Entre els anys cinquanta i
seixanta, al pis de dalt tenien lloc concursos i programes “cara al públic” de Radio Gandia, una
finestra per on llençàvem fora, si més no per unes hores, els dimonis de l’avorriment i les
misèries de la postguerra.

Quant tarda el tren! Gràcies que encara em puc permetre gaudir del plaer dels records. És un
dels meus delers i, a més, no em costa un cèntim. Un xicon s’ha assentat al meu costat i ha
deixat una bossa a terra, entre les seues cames. Du els cabells llargs arreplegats en una cua i
un anellet al llavi. Li faig un poc més de lloc en el banc i em diu que no em moleste. Em somriu.
Torne al meu passeig mental per aquest tram de la ciutat. Si no fos que el meu company de
banc em prendria per boja, m’expressaria en veu alta i, potser, els meus records l’entretindrien
també a ell.

Baixant, a mà esquerre, trobàvem l’espardenyer Navarro, que ara ven articles de pesca; la muralla;
Canet, l’amo de les tartanes, que més tard seria també un dels socis de la Marina i d’una
empresa de taxis; el bloc de cases d’Herminieta Femenía –que ara acaben de tombar– amb la
botiga de pells adobades de Creus, i després, també la de pintures Máxim’s. Cames no en tindré
però memòria, més que un tísic. Per allà tenia la consulta el dentista Damián Catalá. Tot seguit,
el fontaner Torregrosa, el Gabán mío, ultramarins Colomina, Valentí Miret, Quiles, Elies el dels
plàtans, Calzados Juanito... i ja estem a la plaça Major. A la banda d’enfront hi havia també
un fum de botiguetes: una perfumeria, un pedrapiquer, un sabater, la salaoneria de Joaquina,
el forn del tío Xiva... Al primer pis d’un edifici molt vell estava l’emissora Radio Gandia; al segon,
una família anomenada París i a la planta baixa, la botiga primitiva d’electricitat de Peralta. La
paqueteria Payá, cafés i xocolates Bellver, un barber i... la Seu, que és paraula major. Què puc
dir d’ella que no conega tothom? És l’edifici més important del patrimoni cultural que posseïm.

El foc i una bomba la deixaren mig derruïda i tardaren prou a restaurar-la després de la guerra.
La reconstrucció de l’absis va ser una autèntica aberració. I no hi va haver ningú que li botara
foc, ha, ha, ha!

Ai, com em couen els ulls! En arribar a casa me’ls rentaré amb l’aigua nova de Gandia. Em trac
el mocador per a torcar-me’ls i em cau a terra. El jovenet s’acatxa a plegar-lo i m’amostra el
tall del cul per sota el pantaló. La meua neta també va ensenyant el cul i el melic. Un dia em
vaig oferir a comprar-li uns pantalons nous, que en l’última crescuda se li havien quedat menuts,
vaig dir, i es baquejaren de riure a compte de la ignorància de la pobra iaia. Que s’haurà fet del sentit de l’humor de la meua família? Em torque els ulls i el xicon creu que plore de sentiment
i em pregunta què em passa. Que sóc vella, lletja i tinc el cul arrugat, li conteste. Em posa la
mà sobre el muscle i em diu que no, que de segur que de jove he segut molt guapa. El mire
tendrament i li dic que sí, que ho ha encertat, que era molt bonica i vaig ser Fallera Major i
Reina dels Jocs Florals. No m’estranya, diu, oferint-me un caramel. L’accepte. D’on m’hauré tret
aquesta bola?

L’Ajuntament el restauraren íntegrament en els anys setanta. Tan sols li respectaren la façana
neoclàssica. Baix dels arcs estava també ple de botigues –Gandia és un poble botiguer–, entre
elles la de llanes Marco. L’amo estava casat amb una anglesa, donya Alícia, que donava classes
d’anglés i sempre portava al nas un esparadrap pintat de roig. La gent especulava sobre què
amagaria aquell pegat tan estrafolari. A l’entrada del carrer de la Porquera hi havia la paradeta
de xurros de Rascamalles. Al cantó, la farmàcia de Gavilá; enfront, els ultramarins de Selfa, i
enmig, ocupant tota la plaça, el Mercat.

Encara recorde la mixtura d’olors i l’enrenou de la gent. M’embadalia aquell ambient. El Mercat
tenia quatre entrades. Als voltants, en espais tancats, estaven les carnisseries, els ultramarins
i d’altres. Enmig, les parades de verdura, de fruites, de cereals... Un personatge curiós era la
gallinera, Maria, trobe que li deien. Trossejava el pollastre amb unes tisores grans fitxades al
taulell amb un suport de fusta, i acompanyava l’esforç de tallar amb tot un catàleg de ganyotes.
Feia més faena amb la cara que no amb els braços i els xiquets hi anàven a postes a mirarla.
El jove s’ha tret de la bossa un Mp3 (acabe de regalar-li’n un a la meua neta) i s’ha engegat
els auriculars a les orelles. I el tren sense vindre.

A la plaça, al voltant del mercat, Escrivá venia gorres i especulava amb terrenys. Al costat, la
drogueria d’Amorós –un fill era el mestre de la banda de música–, l’estanc dels Fuster –la família
de l’amo del Serrano–. I entrant al carrer de Joan Andrés, l’esmolador, la merceria de les
germanes Payá, la rellotgeria Piquer, casa Molina –una institució entre el gremi de modisteria–
i la farmàcia d’Ángeles Malonda, que feia xamfrà amb el carrer Major. Per la banda d’enfront,
començant per la plaça, l’olivaire, Calzados 60, una botiga de teixits, la llibreria Bayrén –deien
que era de l’OPUS–, La Cuna i, al xamfrà, Tejidos Arnau. Estic segura d’haver-me’n deixat o
d’haver alterat l’ordre en algun cas. Un altre dia hi aniré amb més compte, què voleu!.

Estic farta d’esperar. M’alce. El xicon em mira. Me’n vaig, mante, li dic. Però, mire, el tren ja
està entrant!, exclama. Doncs, puja tu, rei, puja tu. Li faig un gest de comiat. Puje les escaletes
tan de presa com m’ho permeten les meues pobres cames i al contacte amb l’exterior recupere
l’alé. Respire fons. Això és vida! A l’altra, agafaré l’Urbà.