|
|
21 d’agost del 2007
M’he assegut al banc entre l’arbre de Rausell i la font perquè vull recordar-ho tot…
23 de juliol de 1970
Em fa por. Sempre que passe per este cantó de la plaça ho faig corrent. No m’agrada l’olor a
vinagre que ix dels quioscos, ni els crits dels hòmens. Hui però, passaré per la vora de la barraca
de Pasqualet espaiet, molt espaiet, i arreplegaré el tresor. No, hui no pense córrer, demanaré
calma als meus óssos, als músculs, als tendons, aconseguiré que la sang no s’amuntegue al pols.
Fa dies que ho sé. Hi ha per tot arreu i són totes: la roja, la verda i la daurada… en arribar a
casa les ompliré de cera. M’agrada veure la cera caure gota a gota i omplir la xapa. Demà, al
carrer, de segur li guanyaré a Alfredo (per què li diuen “el fill de la castellana”?)
24 de juliol de 1970
No vaig poder replegar les xapes; quan ja m’havia aturar per triar-les he sentit la veu de Paco
Maria i... peus per a què vos vull!
25 de juliol de 1972
El meu iaio m’espera al cantó de la plaça; com sempre es treu de la butxaca un pictolí i a més
a més, hui ho ha arredonit amb 2 quinzets. Li pose cara de diumenge i ell em torna el gest de
“mut” perquè no s’assabente la iaia que està pesant bajoques a la Sra. Elena i, al temps, encetant
un meló d’Alger per la Sra. Anna i buidant mig basquet d’albergines al cabàs de la Sra. Consol.
La iaia es mou tan depresa que sembla que té 10 mans. M’agradaria arribar al pes i jugar amb
els plats, però ni arribe, ni la iaia em deixaria: els xiquets som xiquets i no hem de molestar als
majors (ni que siguen els “güelos”), molt menys a les Senyores (“reines” i “boniques” els diu la
iaia) que sempre tenen presa i per això no els sap greu passar davant dels menuts encara que
estiguen més que avorrits d’esperar que els atenguen. Ho sé ben bé perquè m’hi ha passat moltes
voltes, sobretot a la pollastreria de Fina. No sé què fer amb la moneda, pense en guardar-la a la
vidriola, m’agrada molt; també podria aprofitar-la per la corda de la baldufa. Mire pel forat i em
tope amb la paradeta blava del Sr. Vicent, el “güelet”, i em recorde dels cromos que ixen als
paquets grocs de pipes. Em compre tots els que puc, 25, i m’assec a l’esglaó de la font i els
òbric un a un. No m’agraden massa estes pipes, els cromos però són meravellosos amb paisatges
i gent de tot arreu, amb dibuixos i colors tan bonics com les cartes del joc de famílies (la que
més m’agrada és la bantú).
26 de juliol de 1972
Les pipes són totes ràncies…
12 de març de 1975
En eixir del col.legi ha començat a ploure a bots i barrals i m’he guarit baix la coberta del Prado.
Mario Benavent ha creuat la Plaça desafiant, amb la seua magnífica veu de tenor, la força de
la tempesta i la tragèdia del fracàs. No he pogut refrenar el desig d’imitar-lo. He arribat a casa
xopada!
15 de març de 1975
Hui, després de replegar el pa al forn d’Àngels, m’he donat de boca a mans amb la carpa del
“Teatro Argentino” i el cartell anunciador de l’espectacle. M’he quedat bocabadada amb les
plomes i els menudíssims vestits lluents de les xiques. De segur les meues monges dirien que
tot açó és pecat mortal... com ho és, o això diuen, no anar a missa el diumenge o ballar agarrada.
Però jo des de fa uns mesos pegue voltes cada cap de setmana als quatre cantons d’esta plaça
amb M. A. i a cada nova rodada, mentre li faig nucs al mocador per tal de llevar-me els nervis,
estic més segura que no pot ser cert el que m’han dit dels xics… què sabran elles!
19 de Novembre de 1975
El Prado està desert. No treballa ningú, ahir va morir Franco.
Detall d’element decoratiu i generador d’ombra de la Plaça.
Vista del conjunt de sombralls de la Plaça.
30 de juny de 1981
Este matí, mentre traginava amb sacs de creïlles i fent com qui no fa, Miquel Cuquerella m’ha
preguntat si m’agradaria ser Reina de la Falla del Prado. Li he dit de seguida que sí.
20 de març de 1982
S’acabat un any de viure al casal, un any de viure a la plaça. Estic cansada i molt trista.
17 d’octubre de 1988
M’han dit que hui obri el nou mercat d’abastos al Polígon. Què serà d’esta plaça?
23 de desembre de 2003
Fa quinze anys que sols vinc al Prado en Falles. La resta de l’any em trenca el cor veure en el
que s’ha convertit: un patètic aparcament. La Plaça és morta.
24 de agost de 2007
Li he mostrat la meua filla el refugi i hem passejat mentre li contava quant m’estime este lloc.
Uns xiquets jugaven i els seus crits m’han recordat el soroll d’altre temps. En el rellotge del
Raval han donat les nou… Tot està bé. El temps ha retornat a la plaça.
|