|
|
Escriure és patir. Bregar amb els entrellats
de l'argument; amb els personatges que es
rebel·len al domini de l'autor; definir els caràcters;
dotar-los d'una personalitat, d'una
psicologia pròpia; lluitar contra la resistència
de situacions que s'independitzen de la trama
i prenen rumbs inesperats; cohesionar, contextuar
la història i donar-li versemblança és,
de vegades, dolorós com un part.
Però també és un goig fabular, crear i
recrear ambients i personatges, inventar
móns quimèrics i deixar córrer per ells el flux
de la imaginació. I una sorpresa comprovar
com, de sobte, s'incorpora al relat una situació
viscuda en algun moment de la vida, una
anècdota que creies oblidada, un encontre
fortuït desconcertant que semblava no haver
deixat senyal, una circumstància còmica o
dramàtica o corprenedora, escenes llunyanes
en el temps i l'espai que d'improvís comencen
a fluir sobre la història. I construir el desenllaç,
la delícia i el turment de la culminació d'un
procés que pot haver durat mesos o anys.
L'escriptor sempre escriu allò que li agradaria
llegir. Podria dir-se que l'escriptura és
una continuació de la lectura i al mateix temps
l'anvers i revers d'un mateix plaer. Però una
cosa és escriure i una altra publicar. Hi ha
molta gent que escriu però el món editorial
és tancat i difícil. Una barrera sovint insalvable
que s'interposa entre la necessitat d'escriure
i la de donar a conèixer el que s'ha escrit.
Una dificultat que patien, fins fa ben poc, en
particular les escriptores, malgrat els esforços
d'una bona part de la societat per intentar
corregir aquesta perversitat ancestral.
Des que la història comença a ser escrita
les feministes científiques han deixat constància
que el món està articulat entorn als
interessos masculins. Que els plantejaments
en què s'ha basat l'estudi de les diferents
disciplines científiques han deixat sempre de
banda la contribució de les dones. No és
cap novetat. El món de la cultura, de l'acció,
de les activitats d'ordre social, ha estat quasi
sempre patrimoni dels homes, mentre que
les dones es mantenien pràcticament recloses
a l'espai domèstic. I això, naturalment,
es palesava també en la literatura.
Últimament, els esforços de la dona per
entrar al món de la literatura han estat notables
i han trobant compensació. Ara ja es
pot dir que les possibilitats d'editar comencen
a no estar condicionades pel sexe de l'autor,
que la irrupció de la dona en la literatura és
espectacular, en especial la de les poetes,
eixa nova generació que està deixant petjada
en un gènere tan bell i tan difícil com és la
poesia.
Tanmateix, el fet literari dels escriptors
encara continua sent diferent al de les escriptores.
Hi ha un gran nombre de dones
que ha contribuït a fer novel·la històrica, per
exemple, i ben poques les que han transcendit
en el gènere. Malgrat que la incursió de
la dona en la literatura és cada vegada major,
hi ha temes en els quals encara no es coneix
el seu punt de vista. La guerra és un d'ells.
Difícilment trobes la visió d'una dona sobre
aquest tema, i seria interessant conèixer-la
perquè elles han patit les guerres tant com
ells però des d'una posició distinta. Encara
ens falta, doncs, la seua visió i els matisos
que pot aportar-hi. I comprovar d'eixa manera
si és certa la teoria que la vida escrita per
dones és com una altra vida.
També estan les diferències quant al
prestigi intel·lectual d'uns i d'altres. La recepció
de les obres fetes per dones no és la
mateixa que la dels homes. Hi ha encara
moltes reticències a l'hora de reconèixer la
categoria intel·lectual de les escriptores, la
que cadascuna puga tenir, i una mena de
menyspreu cap a la literatura femenina, com
si d'un altre gènere, i menor, es tractara, com
si sols, o especialment, interessara al públic
femení.
Sovint es parla de l'existència d'una literatura
de dones, però i ha molt de mite en
el tema. Es tendeix a pensar que femení
significa particular i masculí universal. I quan
els homes opinen sobre literatura femenina
ho solen fer amb una mica de desdeny, quan
no amb paternalisme (i no sé què és pitjor),
relacionant l'escriptura de les dones amb la
literatura melíflua i sentimentaloide. Com si
els grans temes, els exteriors, els universals,
foren exclusius dels homes. Margueritte
Youcernar desmentia la creença que és més
fàcil descriure personatges femenins que no
masculins perquè la vida de les dones és,
suposadament, més limitada o massa secreta.
I assegurava que la qüestió no rau en el
sexe del personatge que es descriu sinó en
l'habilitat narrativa de qui ho fa. Ara que la
dona té tota la llibertat i les mateixes oportunitats
--en teoria, si més no--, continuar
parlant de literatura de gènere no hauria de
tenir sentit.
Una altra de les constants amb què es
topen les escriptores és el fet que se les
identifique amb les protagonistes femenines
de les seues novel·les, com si es posara en
dubte que ella fóra capaç de parlar de sentiments
aliens o com si sols poguera escriure
sobre la seua biografia pròpia. No hi ha
constància, tanmateix, que això passe amb
els escriptors.
El panorama està canviant i el canvi dona
lloc a l'optimisme. La dona ha començat a
obrir-se camí a passes de gegant en tots els
àmbits de la vida i, com s'ha dit, també en
la literatura, a l'evolució de la qual està contribuint
amb aportacions notables. Eixa nova
literatura feta per joves escriptores que prescindeix
del to transcendental i grandiloqüent
que la caracteritzava i aposta per la utilització
de la ironia, una bona mostra de la seua
maduresa: es riuen d'elles mateixes i dels
altres, de les coses que els passen i de les
que voldrien que els passara, de les seues
tradicions, del rol que han exercit i continuen
exercint en la vida.
Elles comencen a reeixir en l'àmbit de la
literatura i també a ser jutjades i considerades
pels seus mèrits intel·lectuals amb independència
del sexe al que pertanyen. Però encara
queda camí a recórrer. A la dona se li continua
exigint una proporció major de mèrits que a
l'home davant qualsevol intent d'ascendir un
graó.
L'esperança està posada en aquest segle
que s'acaba d'encetar. La gran aportació a
la igualtat entre dones i homes que ha fet el
segle XX du camí de materialitzar-se en
realitats inqüestionables en el transcurs de
l'actual segle XXI. Que les lleis acaben sent
alguna cosa més que paraules escrites sobre
papers oficials i que els drets i les obligacions
afecten per igual a ells i a elles i obtinguem
així una societat més justa i més lliure.
|