L’ermita de Sant Antoni... i Santa Bàrbara

El meu primer encontre va arrancar al fred hivern del ’98. Després de la primera ascensió
zigzaguejant per l’empedrat camí, s’anava entrellucant a cada replec i darrere dels matolls poc
més que una construcció arruïnada de murs de tàpia. La imatge del conjunt quedava emmascarada
pels esbarzers en primer terme, i els descarnats murs oferien darrere de les seues cavitats la
visió de la sostrada ennegrida amb rastres de canyís com flocs esfilagarsats i teules en difícil
equilibri a punt de caure, i entre tanta destroça el retall de vegades del cel mediterrani. Si la
pujada feia panteixar i sobrava la jaqueta, el sol d’hivern invitava a reposar en les escalinates
de l’atri protegides del vent i orientades cap a la mar. En eixos escalons anaren conjuminant-se
les primeres idees de la restauració de Sant Antoni, amb esmorzars previsibles en els descansos
de la presa de dades de l’estat l’ermita.

I amb l’aïllament que proporcionava la situació en l’elevada talaia del que ja aleshores era un
promontori, i que abans va ser part d’una vessant, s’oferia la visió de la vora del circ de la Safor
i el seu encontre arrissat amb el mar, com la vora d’una conquilla, la catifa del camp sempre
verd que mai no deixa de sorprendre a aquells que no hem nascut en aquests indrets, i les
virolades teulades i cobertes formant una barrera que quedava agraïdament diluïda per l’alçada.
El cert és que no trobàvem el moment de baixar. Baixar finalment a la ciutat era com tornar a
la rutina i deixar un espai de silenci i redós. L’ermita exercia la màgia de l’ermità, aquell egipci,
sant Antoni, que al segle III es retirà al desert, tot i que va haver de tornar al món de vegades
per donar suport als desemparats. Encara l’interior de l’ermita, tot i el seu estat precari i, encara
pitjor, pel seu evident maltractament no sols per l’abandonament sinó pel saqueig inculte i gratuït,
deixava lloc a la il.lusió del descobriment de les seues parts descompostes, retalls de cornises,
pintures esmorteïdes entre escrostonaments, rajoles de taulells pintats sense plomar que permetien
valorar els diferents dibuixos de molinets de vent, els volaorets, per la qual cosa, fent abstracció
del fred que ací si que traspassava els forats, encara hi havia espai per la imaginació que
proporcionava el romanticisme de la ruïna.

Aquesta podria haver estat una de les destinacions de l’ermita, una ruïna intemporal petrificada,
como s’haguera proposat al segle XIX, al començament de les teories de la restauració per als
monuments artístics. La no intervenció ha estat superada afortunadament pels criteris d’avui
en dia que amb esperit democràtic proposen la devolució del patrimoni a la societat per a la
seua utilitat immediata. Però la ruïna, ai! la ruïna no tornarà.

Després del contacte amb la realitat de les pedres i el seu pacient dibuix va arribar també el
treball de documentació necessari per a completar com en un trencaclosques les peces que
s’haurien de recompondre. Apassionant va ser trobar-se amb el sant que Àlvar Monferrer titula
de sant valencià en el seu treball etnogràfic degut a la seua extensa popularitat històrica. La
seua figura és polifacètica i inspiradora, és ermità i també contestatari, i la seua relació amb
el foc s’ha plasmat de moltes maneres. El foc és purificador i també cremor amorosa, protegeix
del dimoni i guareix del mal de sant Antoni, obté devoció per als mals d’amor i també amb
ambivalència per a la seua satisfacció, sant Antoni del porquet, que a les velles fa carasses i a
les joves fa l’ullet. No deixa de ser significatiu en el paisatge valencià la relació de les més
populars devocions amb el foc, sant Josep i sant Joan, i també sant Antoni, amb les fogueres
de la nit anterior a la festa, foguera ben funcional per cert per a ser festa d’hivern, però sobretot
simbòlica d’un significat i un culte que podria travessar la història des de les primeres costums
paganes.

Però per damunt de tot sant Antoni és el sant patró dels animals, des d’aquells salvatges que
l’acompanyaven en el seu retir, i és un sant casolà, familiar i domèstic, encara que també és
patró de molts oficis a més dels llauradors, com ara els carreters, teixidors, esquiladors, carnissers,
confiters, etc. No calia tanta inspiració per a dotar a l’ermita com a mínim d’un lloc per a la
foguera, a la placeta front a la seua portada, i de tindre una font abeuradora i argolles per les
cavallerisses, però aquestes van ser també una part del trencaclosques per compondre amb
sentit l’ermita restaurada. En la iconografia de l’ermita el sant apareix en la imatge esculpida
situada en el nínxol de la capçalera, i també en el remat d’una de les dues portes laterals que
precedeixen l’altar. Allí trobem el porquet com a síntesi immediata amb la què la representació
popular associa el sant. El bàcul, la tau egípcia, la flameta, el llibre i la campana són altres
atributs inseparables de sant Antoni, cadascun d’ells amb el seu significat, però cap més directe
que el porquet.

No obstant sant Antoni no estava sol, com en altres tantes esglésies valencianes l’acompanya
santa Bàrbara, que es mostra en dues imatges directes en l’ermita, en l’altra porta barroca,
coronada per la torre representativa, i en un aprimorat oval de pintura mural en un lateral de
l’altar on es representa el seu martiri a mans de son pare i on flagel.la el raig que fulminarà el
pagà. Patrona dels artillers, protectora dels llauradors de trons i pedra, i també patrona dels
arquitectes i paletes per la intervenció en la torre on estava presa, on ella mateixa va perforar
una tercera finestra per on va fugir.

Ara estan en el seu esplendor els signes d’aquests sants que hi havia a l’ermita, abans pàl.lids,
quasi irrecognoscible la pintura de la santa i perdent el contorn enguixat i els adornaments
daurats de les portes. Han passat 8 anys i han quedat enrere els treballs d’arqueologia que
desvetllaren una construcció imprecisa en el primer tram de la nau, darrere les preses de
decisions per a ponderar el que podia salvar-se amb respecte i sense més invents de la primitiva
edificació, com per exemple deixar l’estesa dels murs darrere la capçalera per proporcionar algun
espai aprofitable que compensara l’esvoranc de la ronda, urbanitzar el contorn que s’ordena amb
l’eix i el centre del lloc de la foguera acoblant-se como una pell al terreny i deixant aflorar la
dura i afilada roca de l’indret, restaurar el camí en zig-zag com l’ermita de finals de 1500 que
ja va ser trepitjat pels primers peregrins...

El més destacat d’aquest anys, però, ha estat sens dubte la curiositat i expectació que la
intervenció en l’ermita ha generat. La tradició popular, en els molts anys en els quals no s’ha
pogut accedir a sant Antoni no estava sinó hibernada i a l’expectativa. Per tot arreu sorgiren
preguntes interessades a conèixer la marxa dels treballs i la devolució al poble del seu sant i
la seua ermita. Han estat preguntes senzilles de gent senzilla, carregades de records d’infantesa
associats al 17 de gener i al porrat, on el costerut ascens s’havia quedat gravat a la memòria,
i també la festa, i la jornada al camp amb el conseqüent arròs al forn i qui sap quants records
més.

Ara, sense l’obligació i la devoció d’arribar-me a l’ermita totes les setmanes, trobe a faltar el
panteix a la fi de la costera i el repòs al sol en els escalons on una vesprada se’ns va oferir
un rotund arc de Sant Martí que anava des del Montgó fins la desembocadura del Xúquer i que
guarde a la meua memòria i en unes trossejades fotos digitals.
Atenció peregrins, cal pujar a sant Antoni després d’escampar, que l’arc de Sant Martí està per
arribar.