|
|
Des que en 1857 es reconeixia en Espanya
el dret de les xiques a una educació formal,
però diferent per a la dels xics, fins la situació
actual, la progressió de la dona en el sistema
educatiu ha estat incessant.
Si bé als primers nivells educatius no hi
ha diferències significatives entre xics i xiques,
aquestes creixen a mesura que avancem
cap a les etapes de l’educació no obligatòria.
Les dones són majoria en batxillerat i en la
universitat, al temps que els seus resultats
acadèmics són millors (acaben els seus
estudis més dones que homes, repeteixen
menys cursos i obtenen millors qualificacions1.
Únicament es segueixen dirigint en
major mesura els homes cap als estudis de
formació professional i a les titulacions universitàries
de caràcter tècnic.
Aquestes dades podrien fer pensar que
aquest progrés en el nombre de dones que
han accedit a estudis de tots els nivells ha
anat acompanyat amb un augment de la
seua presència en les institucions educatives,
però açò està molt lluny d’ésser així. Sí és
cert que en l’educació infantil i primària hi ha
una clara majoria de professorat femení
(63%), però la seua proporció disminueix a
mesura que avancem cap als nivells de secundària
(42%), i la universitat (34%). En
qualsevol cas això no és degut a una major
dificultat o discriminació en l’accés a aquests
nivells de professorat per a les dones respecte
dels homes, simplement és un procés que
porta el seu temps, tal i com s’aprecia en el
clar augment de la presència femenina a
mesura que passen els anys en la docència
universitària, des del 20% fa vint anys a les
xifres actuals.
Que eixe canvi res no el pot aturar ho
demostra el fet que si bé sols el 15% de les
càtedres d’universitat (nivell acadèmic més
alt) les ocupen dones, ja quasi la meitat del
total de professores ajudants són dones, i
si pensem que aquesta és la figura d’accés
per la carrera acadèmica és fàcil deduir que
en uns quants anys la situació en els nivells
superiors canviarà substancialment.
¿Què ocorre, però, respecte als càrrecs
de responsabilitat: directores, deganes i
rectores?
A l’igual que en el cas de l’accés a llocs
del professorat, no hi ha, amb caràcter
general, una situació de discriminació a l’hora
de poder accedir a un càrrec directiu en el
sistema educatiu. Altra cosa diferent és la
situació que es produeix al llarg de
l’acompliment d’aquest, degut a la gran
dedicació de temps que aquests càrrecs
exigeixen. És a dir, les dones quan han de
prendre la decisió de presentar-se a un càrrec
directiu practiquen el que alguns autors
anomenen “l’auto-discriminació”. La dona
amb responsabilitats familiars es qüestiona
tots els aspectes de la seua vida als que
afecta aquesta decisió: cura dels fills, cura
dels seus majors, i la seua influència global
en la seua vida no professional. Això fa que
la seua decisió d’optar o no al càrrec estiga
supeditada a un compromís de recolzament
amb els qui comparteixen la seua vida: company,
pares, i en molts dels casos fills majors
que hauran de tindre cura dels petits. Això
no passa en el cas dels barons, per a qui
quan sorgeix la mateixa oportunitat aquesta
s’accepta en l’entorn familiar, i per part de
la societat en general com una cosa natural,
de forma que, rarament, ells es plantegen
incompatibilitats amb les seus responsabilitats
“domèstiques”.
Si s’uneix la causa anterior a l’esmentada
reduïda presència de dones en determinats
estaments del sistema educatiu tot condueix
a que, en l’actualitat, solament un 6% dels
Rectorats i un 20% dels Deganats en la
Universitat estiguen ocupats per dones. En
l’educació primària i secundària la proporció
de dones directores ascendeix fins un 45%
i 25% respectivament, degut a que el nombre
de professores en aquests nivells és també
major2 . En qualsevol cas, el fet que les dones
accedisquen cada vegada més a nivells
superiors d’estudis és important en la mesura
que contribueix a transmetre, a través de
l’exemple, no només als seus fills i filles, sinó
també a la societat en general, la igualtat de
drets en l’educació i, conseqüentment, en
les opcions de projecció professional futura.
Amb un creixent nombre de dones amb
estudis que capaciten per a exercir una
professió, l’evolució social cap a la igualtat
de drets en el terreny professional és un fet.
La qual cosa no ha de voler dir que haja
d’haver el mateix nombre de dones i homes
en tots els àmbits, sinó que la dona tindrà
llibertat real d’elegir la seua opció de vida,
llibertat que sols atorga la independència
econòmica, facilitada per la formació rebuda.
Per tant, és una bona notícia el que cada
vegada més dones estudien i tinguen una
professió, no tant per a que en el futur hi
haja més dones en càrrecs directius que
influisquen al mateix temps en els canvis
educatius (que també), sinó, sobretot, per a
que en tinguen opció si volen fer-ho.
|