Nova parada, la Seu

La Seu que vegem, més de 500 anys després que el Papa Roderic Borja comprara la vila i
acabara l’església (juntament amb la seua nora Maria Enríquez), la trobem neta, quasi
completament restaurada,.. i en obres, com no podia ser d’una altra manera. Són les obres de
la Seu, eternes. Ha recuperat el seu nivell arquitectònic de primer ordre. Potser mai hem tingut,
si llevem la Galeria Daurada del Palau, un element tant rellevant de l’art valencià a Gandia. És
l’element protagonista de la Plaça, que simbolitza el diàleg entre el poder civil i el religiós,
compartint un mateix espai públic.

És un gran edifici de 22 m. d’amplària per 50 m. de llarg i quasi altres 22 m. d’alçada. És tot
de pedra (fet inusual a Gandia) i el seu interior té una sola nau vigorosa i amb pronunciades
voltes i molt menudes finestres. Només el rosetó trenca, amb la força de la llum i el color, un
espai que els nostres avantpassats volgueren auster i quasi fosc, propi per l’oració i per a un
món antic en el qual la religió i el culte eren una cosa mística i llunyana, més prop dels monestirs
que de la vida diària.

Quan el món renaixentista canvià aquest sentit, arribaren els Borja. Eren els primers anys del
segle XVI i només donà temps a col·locar unes estàtues als peus de l’església, a la Porta
enllestida pel mestre Compte, que el jove Forment esculpeix i le permeteix transformar la seua
portada no sols en la primera joia del nou estil, si no en l’element emblemàtic de la Seu i de
Gandia durant molts anys. Els Apòstols Pere i Pau (no confondre’ls amb els dotze dels germans
Llobet que pareix retornaran a l’interior) i la Mare de Déu a peu de carrer, els escuts ducals,
les cintes cerimonials, el floró i les plaques commemoratives, relaten l’incipient pas al nou talant
humanístic.

Les primeres fotografies postals que tenim de la ciutat dels anys 30 fan memòria del que diguem,
sempre amb la Seu i la Porta dels Apòstols per davant.

Ara, passats eixos 500 anys, després de quasi 10 anys de treballs, tornen a vore’s l’església i
la Porta com a noves, lluint una la seua austeritat i l’altra la parla ampul·losa i lluïdora del nou
estil... Ací tenim reflectit el pas del món de l’Ausiàs i els ducs reials dels Borja i el Sant Duc,
que ràpidament derivaren l’esforç cap a altres finalitats més “terrenals”: la Universitat, l’eixample
de la Vila, els trapigs, els palaus de Gandia i València, les estades a la cort a Madrid, sense
perdre de vista l’enriquiment d’objectes de culte i mobiliari interior de l’església.

El poble gandià es va sentir ben prompte identificat amb els nous senyors, i el contrast s’acceptà
sense problemes. Sempre hem estat un poble generós. Inclús vam tindre que estar pagant un
impost especial per a millorar i protegir el temple del pas del temps i pagar l’intent de forrarlo
d’algeps i dorats quan arribà la moda neoclàssica.

La Seu va mantindre durant molts anys el seu protagonisme. Quan el poder religiós i senyorial
declina (ambdós eren els patrons de la Seu), l’obra no es manté i apareixen els primers símptomes
de decadència i perills de ruïna. Tot i que la República el va declarar Monument Històric (1931),
la Guerra Civil del 36 va acabar amb quasi tot. Cremat i parcialment enderrocat, passaren uns
anys molt dolents, en els que la ciutadania prou feia buscant qué menjar i la nau pareixia un
magatzem.

Malhauradament la intervenció oficial de restauració -dels anys 50- ens ha deixat un pseudo
ábsis, un increïble -per equivocat- afegitó a la capçalera fet de rajola i foradat amb amples
finestres, fet amb mala memòria i sense qualitat. Ha estat durant molts anys, l’element més
desgraciat i distorsionador que vegueren els gandians. Cal citar que les fotografies de la falla
del Mercat durant eixos anys ens han donat les millors referències de l’estat i alçada de l’edifici.
Paraltzada l’obra i sense acabar, han passat un grapat d’anys, fins que ara, l’Ajuntament ha
aconseguit que el mateix Estat -Ministeri de Governació/Regions Devastades- que ens deixà la
“perla”, l’acomiade i ho torne a fer, no el mateix (seria impossible) sí una peça respectuosa i
potent que arrodoneixca la imatge de l’edifici. Estem al 2010... i diuen que va para ja!

La tasca dels darrers anys ha estat, però, molt interessant. Des de 1999, el mateix Ajuntament,
l’Abat i el poble, decidits, han restaurat les cobertes, les voltes, l’exterior, la Porta dels Apòstols,
s‘han descobert els fonaments i traces de l’església de la reconquesta, una murada molt antiga
al Pati del Fossar i ara, al 2009, comencem a restaurar el Campanar. Un Plà Director, fet al
2008, ordenarà les noves i ja complementàries intervencions .

Ens queda, aixina, gaudir de la Seu, el pensar que, d’una u altra forma, hem tingut la capacitat
de fer-la més nostra, d’arrastrar a la Generalitat, l’Ajuntament, la Diputació, La Fundació St. Marc,
Bancaixa i molts particulars que han participat econòmicament en la refeta. Portem invertits
en la seua restauració, més de 2,927 millons d’euros, quasi 500 millons de les antigues pessetes...
Quan arribe a la fi el Campanar, visible per tots els costats i carreteres d’accés a Gandia (la
visió des de l’accés de València amb la respectuosa rotonda cal remarcar-la), i s’acabe el museu
propi de la Seu, tindrem la referència consolidada per als propers segles. L’Abat podrà tindre
un lloc de cult en perfectes condicions i es podrà establir un circuit històric, religiós i turístic,
tot d’una, que parle del que és i representa la Seu. Haurem donat un pas de gegant en la nostra
afirmació col·lectiva com a poble