Passeig pel cor de la vila

Les ciutats tenen vida, organismes vius que creixen, avancen o se’n van a pacte. Els
rostres de les cases exhibeixen les ferides del temps o el somriure satisfet de ser noves de
trinca. Com arbres que viuen, a vegades, en la calma hivernenca i, de sobte, canvien tot corrents,
com adolescents en creixença. Ciutats mortes o vives, endormiscades o florents, com escenaris
que, en cada canvi de decorat, ens avisen de la nostra pròpia transformació.

La vida, però, continua i cal encetar la lenta passejada, delerosa per tornar al temps de la mirada
que tot ho volia abastar, amb el secret desig de trobar els llavis que van dir els nostres noms,
les mans que van acaronar les galtes encara innocents... El palmell de la mà, la plaça de l’Escola
Pia, s’obri generós i deixa els dits oberts dels carrers i carrerons, tot assenyalant el cor de la
vila, perquè al principi va ser l’escola... Sense el solemne llatí, ja començàvem a entendre que
l’estudi era per a la vida, no per fer de la classe un món tancat, separat de tot allò que intuíem
que ens esperava.

És per això que, després de la tranquil.litat de les aules, la plaça oferia subtils sensacions i
abundants ofertes: els autobusos a punt d’eixir cap a llocs que desconeixíem; la papereria on
compràvem llibretes, plomes i tinters; el quiosquet que, amb savi instint de mercat, oferia una
cigarreta per a l’escurada butxaca dels estudiants més agosarats; el palau tenebrós del cantó,
amb merlets afegits, vivenda d’un marqués que quasi ningú no havia vist mai... S’hi barrejaven
la cridòria dels estudiants, els timbres de les bicicletes, els olors dels carros dels llauradors,
els aparadors d’una perfumeria, els pollastres d’una granja, els rellotges parats...

Més enllà, el dit mestre assenyalava la porta del carrer Major. Allò sí que era un paradís, on
encara no havíem pogut menjar el fruit prohibit amb els nostres pantalons apedaçats o a l’ànima
el fred de les cues per aconseguir el petroli del foguer familiar... Hi abundaven les temptacions:
les llepolies, els llibres, les pastisseries, les orxateries...

Com en un joc de cartes hom començava per l’as d’oros, el bar dels escalonets, o el metge
dels xiquets, s’hi continuava per l’acadèmia allotjada en un vell palauet d’uns barons. Carrer
dels senyorets, guarnit amb escuts nobiliaris sobre façanes de tristor o d’enyor d’altres temps,
amb portelles misterioses en els estrets carrers de terra dels voltants... Carrer del comerç, alçat
sobre la séquia llauradora, com una troballa arqueològica que havia fonamentat la riquesa
d’alguns; establiments amb noms d’importació parisenca sobre botigues tradicionals o noves
de trinca, ara estrafetes per franquícies multinacionals... Carrer de les modèsties culturals de
postguerra amb llibres d’un paper indefinit i revistes cautes, amb les imprentes dels recordatoris
de primera comunió... Carrer de les estudiades fotografies per a la posteritat, carn d’àlbum per
a futures tristeses d’absència... Carrer de les primeres parelles adolescents, com assajant el llarg
camí de l’amor i de la vida... Carrer amb un modest trànsit, exposició d’un segle de modalitats
de transport, des del cotxe sorollós a l’humil carro de l’horta... Carrer de l’harmònica convivència
d’un món que acabava i un altre de nou que reclamava el seu dret a viure, entre els mocadors
negres al cap i els colors vistents de la jovenalla... Carrer del nou segle, amb la doble vida, entre
el dia agosarat, sempre de gom a gom, i la nit dels silencis, de les cases buides, sense cap
rialla infantil... Carrer que, com tot en la vida, també acabava en un de més gran, el llarg passeig
d’unes desconegudes germanies...

I seguir pels dits gorrins dels carrers, parents pobres del dit del mig, encara ungits de terra i
fang, com una prolongació de l’horta, carrerets humits i estrets on, en amable companyonia,
menestrals, fusters, advocats, metges, rics vergonyants, llauradors encara devots d’un tal rei
Carles, maldaven per viure o sobreviure... Carrers dels jocs infantils, sense més límit que el
nocturn toc d’ànimes o la descàrrega dels carros que venien de l’horta, curulls de pebres,
albergínies, tomaques, frissosos del remitent o del prado...

O seguir pel món a part de la placeta de Loreto, tancada, amb una fresca font on pouar a les
nits de l’estiu... La casa dels bombers, amb un que semblava l’emperador alemany, un kàiser
amable i popular... El minúscul carrer de la Torreta, convertit en rierol en els dies plujosos, ara
sense l’únic testimoni del seu passat, tombat per fer-lo recte com un fus i deixat amb les corbes
de la vellesa i algunes mosses resistents. Més carrers, més racons, alguna visió de la pedra
maltractada de la Seu, un carrer amb nom il.lustre i paviment com d’una entrada de casa bé,
un altre més, tan curtet, que t’abocava sense preparació a l’ampli espai de la plaça del Segó.
Era l’espai de la confusió: des del nom que evocava el beuratge calent de les gallines postbèl.liques;
la Beneficiència, parada final del trajecte dels vellets i dels pobres; els jutjats, amb una escala
que semblava més l’accés al despatx d’un notari que el lloc on una dona amb els ulls embenats
et podia enviar a la immediata presó; els correus, que des de la Vila Nova s’havien mudat a
un palau sense merlets de pedra ni misteriosos corredors; un cinema que tenia dos noms, un
d’oficial i l’altre mig esborrat perquè sonava a estranger, agradívola escola de tants xiquets i
adolescents...

Carrers de la vila, peces del trencaclosques de la vida, on s’aprenien les primeres lliçons
filològiques i intentàvem saber el significat de vaciador, ultramarinos o paqueteria, amb la posterior
decepció de trobar-nos amb un afilador, una tenda de formatges o una de vetes i fils. Hi
començàvem també a saber callar davant d’unes endevinalles indesxifrables que, en la penombra
dels sobreentesos, al.ludien a temps recents on alguns havien fet alguna cosa que no es podia
ni dir i ara portaven el ciri més gros en les processons, o uns altres que ara tenien bons treballs
perquè havien caigut en gràcia d’algú que tenia molta mà...

Ara, en l’accelerada vida de cada dia, s’ajunten, encara indestriables, colors, veus, imatges, olors,
petjades, retallats sobre el vertiginós teló de fons de la modernitat, en temps no massa llunyans
garba de necessitats o ramell d’il.lusions. El passeig no ha fet més que començar.