|
|
SANTA CATALINA
De nit la veien tots, la fosca era sa casa,
el banc de pedra el llit, més tard seria tomba,
la silueta l’hàbit: vestit gris a pedaços;
la veu sempre escanyada, la veu feta penombra.
L’edat era un enigma, els anys etern misteri
la seva olor d’alcohol cançó de presó antiga;
el bust era una sínia de vicis indomables,
el cos la catedral sense vitralls ni imatges.
Tothom la visitava de lluny sempre mirant-la
ningú no l’entenia, tampoc no s’hi esforçaven,
sempre temien perdre si al entrar-hi es movia,
malgrat estar cansada a la nit feia vida,
res més no li quedava d’aquesta mort tranquil.la.
A l’alba n’era una altra, ruixava enmig la plaça
la solitud del claustre: calidesa de mare
que vol gestar encara el temps amb ulls de jove,
sense prendre el record com a bressol- paisatge.
Deshabitada i grisa, amb orina en les venes,
una vida menys seua, una conversa buida
més enllà del matí, sense esguard ni memòria,
sense niu per covar-hi pensaments ni queviures
del descalç caminar estranger els diumenges.
Els coloms i la gent la vesteixen com sempre
el vici per l’alcohol no li sega l’angoixa,
i s’apaga plorant, fent de l’estimar música:
rostres desconeguts, els batecs de guitarra,
els gestos d’aquells mims personatges del món
de l’art escènic lliure, del nostre món teatre,
geriàtric, catequesi, manicomi, prostíbul.
De dia n’era una altra, caminava els carrers
Amb parsimònia i riure, de veu no li’n quedava
tan sols un crit de llum al pou de les pupil.les;
els llagrimals de pedra lleugera , humida, verda
els cabells olorosos de blanc groc margalida.
Senzilla com la vida humil dels qui l’habiten,
Ara penetra l’alba el seu cos de rosada
Les cames besen terra, l’esquena la misèria,
Se senten les campanes al migdia avisar-la
QUE JA ARRIBA LA MORT
AL COR VELL DE LA PLAÇA
Serà capaç d’escalar esl mur sec
conquistar la muntanya fèrtil.
Deixaré ancorades les cadenes
ancorades les mirades dels altres.
Adornaré els meus cabells amb flors d’Auralba.
Després aniré al teu encontre
subjectant la meua copa
la meua copa d’alba ja nascuda
i t’invitaré a beure eixe licor que embogix
et seduiré amb els meus ulls de nit.
ABOLIDA PRESÓ
De la nit resta la claror de la pols,
la fusta de la gàbia cremada per la por
el fum a les parets de tristesa emmudida
la cendra pels taulells d’un cos que ni respira,
tan sols queda la son. L’angoixa embalsamada
d’un temps que ens precipita, les hores que desterren
els pètals de la tija, la llet agra incrustada,
la indigestió de beure desmesuradament la vida.
L’espurna papallona d’un frec d’alba incendiada,
les veus que pels vidres s’allunyen de la casa,
el riu de pensaments, la barca sense vela,
el rumb fosc, circular, la gàbia de la cambra.
|