Revisant el passeig de les Germanies

Si tornara al principi, quan parlava de la descripció física del passeig, podria explicar la seua
fisonomia. Com és la seua pell, que ara estan canviant per un trencadís multicolor, i els arbres
que l’escorten al llarg del seu traçat, columnes d’una llarga galeria rematada per les voltes
vegetals que formen les seues copes atapeïdes de fulles, que acullen la gent que la recorre;
parlaria de la font on sembla començar, en l’encreuament amb el carrer Major, allà on abans
hi havia uns urinaris públics; destacaria alguns dels seus edificis, dels pocs edificis singulars
que s’han salvat de l’especulació urbanística, com la torre que corona l’edifici entaulellat del
banc de València; o la Casa de la Marquesa, amb el seu agradable jardí, abans propietat dels
marquesos de González de Quirós, i ara un espai on té la seu la Universitat d’Estiu de Gandia,
amb una sala d’exposicions activa permanentment i on es celebren conferencies, recitals, concerts,
presentacions de llibres, i altres actes culturals constantment; explicaria com és la finca de la
Caixa d’Estalvis, que ara passa desapercebuda entre tants edificis immensos que l’envolten, però
que va ser la primera en trencar l’skyline de la ciutat; o la casa d’Ausias, ara víctima de la
piqueta, o el centenari Teatre Serrano, del que sols s’ha respectat la seua façana modernista
en enderrocar-lo i reconstruir-lo de nou, i que s’ha convertit en punt de trobada de tots els
amants de les arts escèniques de Gandia...

Però ara que ho pense, en realitat jo no volia parlar de tot el que he parlat. Francament, no sé
el perquè, quan revisite física o mentalment el passeig de les Germanies, només puc lligar-lo
amb alguns records i sensacions molt personals: el quiosquet de la Morosa, que em porta a la
memòria i el paladar l’aroma i el gust aspre dels codonys; el sabor dels pastissets de pèsols i
de les mamelletes de la pastisseria Tano; el galliner de l’antic Teatre Serrano, amb aquelles
butaques de fusta de les darreres files on, en sessions de programa doble, vaig tindre les meues
primeres experiències amoroses adolescents; el carrer Ferrocarril d’Alcoi, l’antiga via del tren,
que de jovenet, camí de l’Institut Laboral, em barrava el pas en omplir-se d’aigua per culpa
d’alguna sobtada tempesta i m’estalviava l’assistència a més d’una ensopida classe; el xalet
dels Monsó, amb el jardí que l’envoltava que em semblava una anomalia trobar-me’l allà, enmig
de la ciutat... i sobre tot els arbres, els plàtans del passeig. Tinc la impressió, quan passege
entre ells, que em donen una sensació de seguretat, d’estar xafant un lloc conegut.

Sol passar-me, sobre tot en la tardor, quan les fulles seques dels plàtans, marrons i mig verdoses,
s’estenen com una catifa per terra, quan les veiem caure contínuament, impulsades pel vent,
acompanyades, si estem a prop del capvespre, dels xiuxiuejos dels ocells que tornen de buscarse
la vida pels camps del voltant a buscar refugi entre les seues acollidores branques. Aleshores,
no em pregunteu per què, és quan sé que estic a Gandia. O si que podeu preguntar-m’ho. Mireu,
la ciutat pot canviar de dalt a baix, de fet ha canviat. No vos ha passat mai anar a algun barri
que feia temps que no havíeu visitat i de repent tindre la sensació d’haver-vos perdut en un
lloc desconegut? La ciutat no para de créixer i a mi açò em passa prou a sovint. És un poc
com sentir-se foraster en casa pròpia. El meu antídot per aquesta sensació és el passeig de
les Germanies, és entrar en ell, perdrem sota els seus arbres i saber, amb una certesa absoluta
que sóc ací, entre els meus, en la meua ciutat, en Gandia. Per això el revisite, si puc, cada dia.

Em demanaven que parlara del passeig al segle XXI, bé, aquest és el que jo veig abocat a la
posteritat: la llarga rambla envoltada d’arbres que ens farà perdurar en la nostra memòria
sentimental el que ha estat Gandia. Un punt màgic que mira el futur però sense fer-nos oblidar
el passat.